El dia d’Irene

23 abr

Nunca había escrito en valenciano en mi blog…
Però hui és una ocasió especial, perquè és el dia d’Irene.

Era divendres per la nit. La tia vivia a Barcelona des de feia mes i mig i acabava d’arribar a casa de la feina. Sopà, posà la televisió, tafanejà una bona estona per internet, fins tard com sempre, i de repent… Una i pico de la matinada. Bling!
Un missatge al mòbil.

– Qui serà a estes hores???

Ta mare!!!

Un mes abans del previst, venies sense avisar, entre rialles i sorpresa, entre preses i molta emoció. Encara m’enrecorde de com se’m va posar la pell de gallina: la meua “germana” anava a ser mare!

L’agost anterior, m’ho havia confessat un dia a la piscina. Kike, a qui tu al llarg de molt de temps cridaries ‘papike’, i Josela estaven preparats per formar una família i ser pares. Oh, què bonic!

I no, neboda meua. És que no vas tardar gens en arribar! Estava clar que eres un nervi per a tot. Com ta tia, clar.

Casualment, eixos dies estava a soles en casa i no tenia que preguntar a ningú (tampoc ho hauria consultat massa, la veritat siga dita…). Vaig aixecar el cul del sofà i, en un plis, ja tenia bitllet per anar a vore’t. Perquè tu ja estaves esperant als braços de ta mare quan vaig arribar eixe dissabte.

– Un pollet!

Xicotiua però no indefensa, allí estàvem tots per a guardar-te les espatles. Com una pinya, com sempre. Em recordares a mi.

El dia d'Irene

Tinc que confessar-te una cosa, Irene, i hui és el dia.
Sí, hi han tantes coses de tu que em recorden a mi: xarradora, balladora i poc menjadora quan tenia la teua edat; tant que, vulgues o no, ets un poquet meua. Un “moltet”, val?

Jo vull creure que es deu a que Josela i jo xarràvem moltes hores al telèfon durant l’embaràs i, clar, alguna cosa tenia que apegar-se…

D’açò fa deu anys, del 23 d’abril de 2005.

Irene i els llibres

El Dia del Llibre sempre ha sigut un gran dia per a celebrar.
Però, des de fa deu anys, doblement. Perquè ja no es el dia de Shakespeare, o de Cervantes. És el dia d’Irene.

I hui no estic ahí amb tu. Ni tampoc estaré el dissabte, com tampoc ho he estat físicament durant tots els anys de la teua vida.
Però vull que sapigues que no és veritat, Irene. Encara que no siga en presència, tu em tindràs amb pensament i cor per sempre.

Això sí, el número deu té molt que veure amb el deure.
I jo te ho devia.
Per això, en el meu racó d’internet, hui és el teu dia.

Quan era menuda, jo era un ratolí de biblioteca. Llegia tot el que assolien les meues mans i vista. Per la nit, llegia a amagades, sota el llençol amb una llanterna. De vegades, no dormia en tota la nit. No ho faces! Vas com zombie tot el dia següent!

Jo crec que ma mare ho sabia i, per això, entrava a la meua habitació abans de gitar-se. Digues-li-ho que t’ho confirme i voràs. Ah, i un secret: les mares ho saben tot! TOT!

Però, qui podia fugir de eixes històries tan meravelloses? Com tancar un llibre que m’obria nous camins o que em transportava a llocs que tal volta mai coneixeria? Com evitar passar al capítol següent on tot continuava?

Als finals, al tancar la tapa, tenia un somriure i m’enganxava quasi de manera immediata a un altre viatge per les lletres. Potser que, per això, he volat no sols amb la imaginació, sinó també amb els peus.

Tot és gràcies als llibres. I, com ja van fer amb mi de xicoteta, vull celebrar amb tu els teus deu anys amb deu llibres que han marcat la meua infància i adolescència (un poquet prompte per a tu, però confie en que sabràs quan llegir-los, perquè ets molt prudent i tens una ment privilegiada):

  • El principito
  • La historia interminable
  • Momo
  • Mujercitas
  • El viejo y el mar
  • Cien años de soledad
  • El perfume
  • El libro de los amores ridículos
  • Wilt
  • La conjura de los necios

Tots ells m’han ensenyat alguna cosa diferent. M’han obert els ulls. M’han inspirat. M’han fet gaudir i explorar mons de fantasia i realitat.

Un dia, m’encantarà comentar-los amb tu i que em digues si han significat o canviat alguna cosa al teu interior.
Perquè cada llibre forma part del capítol de la nostra vida i ens enriqueix per dintre i per fora.
Perdona per no estar enllà. T’ho seguiré deguent.

T’estima i molt,

la tia Imma

Seguir

Recibe cada nueva publicación en tu buzón de correo electrónico.

Únete a otros 9.931 seguidores

A %d blogueros les gusta esto: